La darrera legislatura al Parlament Europeu ha estat marcada per reptes inesperats i greus crisis que han comportat un canvi en el paradigma tradicional europeu. La pandèmia de la COVID-19; la brutal, injustificada i il·legal invasió russa d’Ucraïna i consegüent guerra que ja dura més de dos anys; la pujada del cost de vida; l'impacte cada cop més palès del canvi climàtic; l'erosió de les democràcies, el replegament identitari i l’auge de l’extrema dreta i neofeixismes, i recentment les mobilitzacions del món agrari, han estat els debats que han protagonitzat la política europea dels últims temps.

Amb el sorgiment de la pandèmia, la crisi sanitària més greu dels darrers cent anys, trobem el primer punt d’inflexió en la direcció de la política europea. Les conseqüències en la salut i l’economia mundial van fer que Europa reaccionés de forma diferent a la crisi de 2008, que havia estat marcada per les polítiques d’austeritat. En aquest cas, la Unió Europea va establir un mecanisme de vacunació conjunta donant una resposta d’unitat i solidaritat al continent, i mobilitzant una quantitat de recursos sense precedents per a posar-los a l’abast dels Estats Membres per a polítiques de protecció de l’ocupació.

En l'àmbit econòmic, es van posar en marxa els fons Next Generation EU, un vertader “Pla Marshall” europeu que van comportar una acció tan transcendental com l’endeutament conjunt i solidari dels estats membres, per posar a disposició dels agents socials i la ciutadania, recursos per afavorir el desenvolupament de prioritats tan necessàries com la lluita contra el canvi climàtic, la transició digital o la inversió social.

Així, s’han anat establint les primeres passes de l’Europa social a través d’iniciatives com la Directiva sobre salaris mínims adequats comuns a la UE. Caldrà assolir un nou acord social que garanteixi la solidaritat entre generacions i creï oportunitats per a tothom, que se centri en l'ocupació i promogui millors condicions de vida i laborals, que generi oportunitats laborals decents per als joves, que inverteixi en una educació inclusiva i d'alta qualitat, en formació, capacitats i innovació, i que asseguri una protecció social adequada per a tothom.

Un cop es va començar a superar la pandèmia, va arribar una guerra a les fronteres d’Europa amb la invasió de Rússia a Ucraïna que, a part de les terribles conseqüències pel país, va causar una forta ona expansiva arreu d’Europa i el Món en forma de crisi energètica, alimentària i financera. Davant d’aquesta agressió, Europa va donar una resposta de forma coordinada i unida, demostrant la seva resiliència i una capacitat de resposta molt superior a anteriors conflictes. Així, ha impulsat fins a dotze paquets de sancions contra Rússia, ha activat per primera vegada la directiva de protecció temporal per a protegir de forma extraordinària i immediata a les persones desplaçades d’Ucraïna, ha acordat tant nous instruments financers com de transferència de material militar i entrenament per a la defensa del país, i ha reactivat recentment els debats sobre la política d’ampliació amb la mirada posada sobre els Balcans Occidentals, Geòrgia, Moldàvia i Ucraïna.

Però aquest no és l’únic conflicte al qual Europa ha hagut de fer front. Tot i que la guerra contra Ucraïna continua sent crucial perquè suposa una amenaça existencial per a la Unió Europea, els valors que 2 representa i l’ordre internacional multilateral, la dramàtica situació a Gaza s'ha convertit també en una prioritat urgent per a la comunitat internacional.

El brutal atac terrorista de Hamàs (que no representa la població palestina) contra Israel i la seva població civil el passat octubre, que cal condemnar amb la major fermesa, va donar lloc a una resposta militar d’Israel desproporcionada i sense precedents que s’ha caracteritzat pel bombardeig indiscriminat de la població civil, d’infraestructures crítiques i el bloqueig de l’ajuda humanitària.

La mort de més de l’1% de la població a Gaza, els constants actes de violència de colons ultrarradicals contra palestins a Cisjordània, l’escassetat d’aliments i medicaments o el desplaçament forçat de milions de persones posa de manifest la urgència perquè la comunitat internacional exigeixi un alto el foc permanent, i prioritzi la recerca d’una solució política al conflicte a través d’una conferència de pau, que acordi el reconeixement de dos estats com a garantia de pau i estabilitat a la zona.

Aquestes crisis han fet palès la necessitat de desenvolupar l’autonomia estratègica europea. Millorant la capacitat de decidir i actuar de manera més autònoma, i reduint la dependència d’actors externs, com els Estats Units o la Xina. Alhora, la UE ha de seguir vetllant per estrènyer els lligams amb els països veïns de la ribera del Mediterrani i reforçar els vincles estratègics amb regions afins com Amèrica Llatina, i de gran importància com l’Àsia, cercant un punt d’equilibri propi en la confrontació entre els Estats Units i la Xina. Davant d’un món en transformació constant, cal que la governança dins de la UE sigui més efectiva per tal de millorar la capacitat de donar resposta als conflictes. Mentre la política exterior i de seguretat europea se segueixi decidint per unanimitat serà difícil poder prendre decisions àgils en assumptes complexos, i més quan existeix la voluntat pública i manifesta d’alguns Estats d’entorpir el procés d’integració europea i davant la possibilitat d’ampliar la Unió a més Estats.

A finals de l’any passat es va assolir un acord als principals elements dels cinc reglaments clau que reformaran a fons el marc jurídic de la UE sobre asil i migració. Després d’anys de divisió, s’ha aconseguit un acord per a un nou Pacte de Migració i Asil europeu. Aquest ha de reforçar la capacitat i recursos de la UE per fer front de manera conjunta al repte migratori sobre la base del principi de solidaritat, tant dins de la UE com a l’exterior, reduint la càrrega dels Estats de primera entrada en què es concentra la major part de la migració, oferint un tracte digne i de respecte als drets humans, seguretat, claredat i condicions dignes a les persones que arriben a la UE.

Però la UE no té només al davant reptes en la seva política exterior. Una de les principals prioritats europees en els últims anys, ha estat la lluita contra el canvi climàtic, a través de l’aprovació i consolidació del Pacte Verd Europeu. La pròxima Comissió Europea haurà de ser la garant de que la UE compleixi amb els acords assolits en matèria climàtica per a aconseguir ser al 2050 el primer continent climàticament neutre. Cal continuar tirant endavant la legislació que desenvoluparà el Pacte Verd Europeu, com per exemple la Llei de la restauració de la natura, tenint en compte l’equilibri amb les sensibilitats i problemàtiques dels diferents sectors socials i econòmics.

La transició verda haurà d’anar acompanyada de la necessària transició digital. Les tecnologies digitals presenten un gran potencial de creixement per a Europa mitjançant la capacitació de les persones, les 3 empreses i les administracions amb una nova generació de tecnologies. Veiem com la UE se situa de nou com a líder mundial prioritzant una acceleració legislativa en termes de governança digital i tecnològica, on destaquen la llei de serveis digitals i la llei d’intel·ligència artificial. Cal garantir que les solucions digitals situïn les persones en primer lloc per obrir noves oportunitats per a les empreses, fomentar el desenvolupament de tecnologies fiables, i una societat oberta i democràtica.

I cal garantir una Europa que tingui cura dels drets dels consumidors i que protegeixi la seva salut, seguretat i els seus interessos econòmics a través de nous drets, com el dret a reparar o la directiva contra el blanqueig ecològic. En definitiva, una Europa que protegeix, ancorada a la vida quotidiana i a la millora de les condicions de vida de la seva ciutadania.

Ara, toca fer balanç abans de les eleccions al Parlament Europeu, previstes pel 9 de juny. Aquestes seran unes eleccions vitals en un moment on Europa té més reptes que mai al davant. Si mirem els resultats electorals a Estats membres, com Itàlia, Suècia, Finlàndia o els Països Baixos, veiem clarament una alça de la ultradreta. Ja eren partits forts, però ara han arribat a formar part de Governs en coalicions. Un Parlament amb més presència de les forces de la dreta radical dificultarà les majories tradicionals europeistes, i més amb un Partit Popular Europeu còmplice que cada cop té menys reticències a cooperar amb l’extrema dreta.

Així, les properes eleccions al Parlament Europeu seran transcendentals per al futur d’Europa.

Durant els propers mesos, els i les socialistes haurem de defensar una Europa unida en la diversitat, forta, justa, social, verda, feminista i digital, com a garantia d’una Europa que sigui un model de convivència i desenvolupament social. Una Europa capaç d’abandonar la polarització, les tensions polítiques internes i que enforteixi la unitat, coordinació i cohesió entre els Estats Membres. Capaç d’abordar els desafiaments emergents, amb legitimitat política i democràtica i que sigui eficaç en donar resposta als problemes reals de la ciutadania.

Caldrà continuar treballant sense descans per a aturar aquelles forces que pretenen frenar les polítiques transformadores que han marcat el camí dels darrers cinc anys. Polítiques que protegeixen els treballadors i les treballadores, que posen la economia al servei de les persones, que enforteixen els estats del benestar, que posen fre al canvi climàtic, que garanteixen oportunitats decents per als i les joves, que avancen en els drets de les dones, i de la comunitat LGTBI. Ara més que mai, està en joc la continuïtat del projecte d’integració europeu, un projecte de pau, llibertat i seguretat que durant els últims 70 anys ha estat una peça clau en el progrés econòmic i social per a tothom. Els i les socialistes hem estat, estem i estarem, sempre, compromesos amb aquesta noble tasca.